L'autora planteja un cas particular i reflexiona al voltant de les barreres arquitectòniques i dels drets de les persones amb mobilitat reduïda.
El passat 18 de maig a dos quarts de dotze del migdia tenia cita per complir amb l’obligació de tot contribuent de presentar la declaració de la renda. Era el segon any que em trobava en la mateixa situació. Anys anteriors pagava una agència per fer-la, però si qualsevol altre ciutadà la pot fer sense haver de pagar... i, com tots, no em sobren els diners, vaig disposar-me a fer-la presencialment. Ja l’any passat vam mantenir una llarga conversa amb la responsable de la Delegació i en va explicar que l’anterior ajuntament havia desestimat un projecte d’adaptació per no ser “estètic”. Davant de la meva sorpresa vaig demanar visita amb l’actual alcalde i vam intercanviar opinions sobre el tema. En va a assegurar que estudiarien el cas però deu continuar “en estudi” en qualsevol calaix de sastre de l’Ajuntament. No m’han d’ajudar per entrar. Tinc dret a fer-ho amb dignitat. Tinc dret a desenvolupar-me sola. Les institucions, els ajuntaments, estan obligats a protegir els meus drets com els del altres ciutadans adequa’n els seus locals o serveis a totes les necessitats. És greu que un poble, millor dit, una cap de comarca, tingui tan poc en conta totes les persones amb necessitats diferents. Ja no val que protestem només les persones amb discapacitat, perquè... discapacitat, qui no en té? He lluitat tota la vida contra la supressió de barreres arquitectòniques i, el fruit és tan petit en comparació al desenvolupament en altres matèries, que no em queda esma per fer-ho sola. Jutgem tots, perquè avui soc jo, però (millor que no), demà pot ser vostè o qualsevol familiar seu. Siguin solidaris, protestin, exigeixin al seu ajuntament l’aplicació de totes les normatives integradores. Exigim un poble solidari amb totes les realitats. Sense l’ajuda de tots, aquestes diferències no canviaran. Les associacions no tenen poder reivindicatiu perquè estan lligades amb les subvencions. Les persones individuals aviat som desacreditades per exigents, per estranys... El cert és que ni els ajuntaments ni cap administració estan responent de forma coherent amb aquestes necessitats. Molta publicitat, moltes fotografies amb discapacitats, però molt poca voluntat i conscienciació de canviar les coses.. Molta hipocresia social!
El passat 18 de maig a dos quarts de dotze del migdia tenia cita per complir amb l’obligació de tot contribuent de presentar la declaració de la renda. Era el segon any que em trobava en la mateixa situació. Anys anteriors pagava una agència per fer-la, però si qualsevol altre ciutadà la pot fer sense haver de pagar... i, com tots, no em sobren els diners, vaig disposar-me a fer-la presencialment. Ja l’any passat vam mantenir una llarga conversa amb la responsable de la Delegació i en va explicar que l’anterior ajuntament havia desestimat un projecte d’adaptació per no ser “estètic”. Davant de la meva sorpresa vaig demanar visita amb l’actual alcalde i vam intercanviar opinions sobre el tema. En va a assegurar que estudiarien el cas però deu continuar “en estudi” en qualsevol calaix de sastre de l’Ajuntament. No m’han d’ajudar per entrar. Tinc dret a fer-ho amb dignitat. Tinc dret a desenvolupar-me sola. Les institucions, els ajuntaments, estan obligats a protegir els meus drets com els del altres ciutadans adequa’n els seus locals o serveis a totes les necessitats. És greu que un poble, millor dit, una cap de comarca, tingui tan poc en conta totes les persones amb necessitats diferents. Ja no val que protestem només les persones amb discapacitat, perquè... discapacitat, qui no en té? He lluitat tota la vida contra la supressió de barreres arquitectòniques i, el fruit és tan petit en comparació al desenvolupament en altres matèries, que no em queda esma per fer-ho sola. Jutgem tots, perquè avui soc jo, però (millor que no), demà pot ser vostè o qualsevol familiar seu. Siguin solidaris, protestin, exigeixin al seu ajuntament l’aplicació de totes les normatives integradores. Exigim un poble solidari amb totes les realitats. Sense l’ajuda de tots, aquestes diferències no canviaran. Les associacions no tenen poder reivindicatiu perquè estan lligades amb les subvencions. Les persones individuals aviat som desacreditades per exigents, per estranys... El cert és que ni els ajuntaments ni cap administració estan responent de forma coherent amb aquestes necessitats. Molta publicitat, moltes fotografies amb discapacitats, però molt poca voluntat i conscienciació de canviar les coses.. Molta hipocresia social!